speeches for the future
Aquest projecte pictòric es situa en la intersecció de les pràctiques posthumanistes i les sensibilitats ecofeministes, qüestionant la centralitat del que és humà en els règims de representació. Mitjançant composicions on figures humanes i animals coexisteixen en espais ambigus, les obres desestabilitzen les jerarquies interespecífiques i desplacen la mirada antropocèntrica que històricament ha estructurat la pintura.
A través d'alteracions d'escala, agència i relació, les imatges activen un camp de tensions en què allò humà deixa de ser l'única mesura. En aquest sentit, l'obra dialoga amb les nocions de relacionalitat i subjectivitat posthumana desenvolupades per Donna Haraway i Rosi Braidotti, i trasllada aquestes qüestions a l'àmbit específic de la pràctica pictòrica.
o sole mio
Aquesta proposta es planteja com un espai crític i especulatiu des del qual no representar tant el món com assajar altres maneres d'habitar-lo. Enfront de visions nostàlgiques o idealitzades de la natura, el projecte proposa una ecologia imaginària basada en la interdependència i l'humor com a eines de desestabilització. En aquest desplaçament, les imatges no ofereixen respostes tancades, sinó que obren un camp de possibilitats on repensar les relacions i les formes de vida.
rupestres
Aquest projecte de dibuix a tinta que pren com a punt de partida la superfície com a territori dinscripció. Capes irregulars de gesso i guix construeixen un fons que remet a la sequedat mineral de la roca, evocant una relació directa amb les lògiques de les pintures rupestres. Sobre aquest camp, la línia emergeix com a gest primari: un traç inicial, gairebé automàtic, dóna lloc a l'aparició de figures humanes, animals i híbrides que semblen activar-se des del mateix acte de marcar la superfície.
La tinta, en la immediatesa i la capacitat de fixar el gest, articula un llenguatge basat en l'acumulació de marques, on el dibuix s'entén com a empremta i registre més que com a representació tancada.
reach for the stars
Reach for the stars és un projecte narratiu gràfic que es nodreix d'arxius familiars per reconstruir una genealogia afectiva. A través de retrats, objectes i espais domèstics, l'obra traça les línies invisibles que connecten generacions i revela patrons heretats sense ser anomenats explícitament.
Dibuixos a tinta i aquarel·la es combinen amb fragments de text autobiogràfic, establint un diàleg entre imatge i paraula en què cap forma d'expressió no resol completament l'altra. L'absència, els buits i els silencis funcionen com a elements narratius integrals, donant forma a l'estructura de l'obra tant com al contingut visible.
El títol fa referència a la repetició de rols i trajectòries dins d'una família, alhora que assenyala la possibilitat d'interrompre aquests cicles. El projecte se situa en aquesta tensió entre els marcs heretats i la construcció activa de la identitat, proposant un espai on la història personal pot ser examinada i reconfigurada.
it takes a village
It takes a village sorgeix com un espai de recerca escultòrica que pren el fang com a punt de partida, abordant la ceràmica no només com a tècnica sinó com a continuïtat del gest gràfic. Les peces s'originen al dibuix, però és en el trànsit cap al volum on adquireixen una autonomia inesperada: tant el gres com la porcellana introdueixen ritmes, límits i respostes pròpies que reconfiguren la forma inicial.
El projecte se centra en el potencial expressiu de lobjecte ceràmic com a portador de narratives obertes. Les escultures -criatures, cossos intermedis, presències difícils de classificar- operen com a entitats que suggereixen històries sense necessitat d'un text que les fixi. En elles, el lúdic i el pertorbador coexisteixen, generant una tensió que es desplega a la superfície ia la percepció de l'espectador.
La pràctica combina diferents mètodes de treball, des del modelatge directe fins a l'ús de motlles, juntament amb una aproximació experimental a l'esmaltat. La cocció introdueix un marge d'imprevisibilitat que s'assumeix com a part constitutiva del procés: fissures, desplaçaments cromàtics i alteracions formals deixen d'entendre's com a errors per esdevenir empremtes actives de la matèria.
l'univers de la pomme de terre
Naixem i creixem amb els ulls oberts; al principi, els primers mesos en aquest món, no som més que imatges i sensacions: entre els meus primers records hi ha un vidre gruixut texturitzat tan groc com els ulls d'un tigre. Sé que la meva mare és darrere, al menjador, tot i que encara no sé què és un menjador. No sé parlar. Sóc tot ulls enormes i vents d'emocions. No existeixen els símbols. Res remet a res. El món es presenta en imatges que s'anomenen a si mateixes. Són, únicament, la seva pròpia forma i color. Una cosa que recuperaré més endavant, quan sàpiga sostenir un pinzell, amb l'art abstracte.
L’univers de le pomme de terre defineix algunes d'aquestes formes essencials: Baby tooth s'alça orgullós sobre les seves suaus potes desplegant tota la seva innocència amb la seva pell llisa de pi centenari. Els seus amics l'esperen al parc d'atraccions. Viu en un món dibuixat pels vincles. El nostre món.
Sap que sota els seus peus hi ha un tauler d'escacs quan camina per la vida, però no se'n preocupa, hi ha diverses partides. I es corben per les cantonades de l'univers generant noves possibilitats. Tanmateix, en aquest món hi ha fils invisibles, classificacions, estrats i poders. Es van començar a percebre amb els ulls oberts mentre jugava, amb la seva tranquil·la senzillesa de només existir, una tarda de tardor en un banc. Del petit al global, L’univers de le pomme de terre indaga en les formes pures i les fa trobar-se per acabar transcendint en vincles transparents i mecanismes universals.
pato ceramics
Pato ceramics neix de la voluntat d'explorar l'escultura des del fang, entenent la ceràmica com a extensió natural del dibuix. Cada peça parteix d'un esbós previ que es transforma en entrar en contacte amb el material: el gres i la porcellana imposen els seus propis temps i resistències.
El projecte investiga les possibilitats narratives de lobjecte ceràmic. Les figures —animals, híbrids, formes ambigües— funcionen com a personatges d'un relat sense text, on l'humor i l'inquietant conviuen a la mateixa superfície esmaltada.
El procés de producció combina tècniques de modelatge manual, motlles i esmaltat experimental. El forn introdueix un factor d'atzar que s'incorpora com a part del llenguatge: les esquerdes, les variacions de color i les deformacions no són errades sinó gestos del material.
el teatro de las plantas
El teatre de les plantes és un treball en curs que investiga la vida als ecosistemes de Collserola a partir de l'observació, el dibuix i la imaginació. Seleccionat inicialment per a la convocatòria Art i Ciutat Sant Cugat 2022, es va inspirar en les idees revolucionàries mitjançant les quals diversos autors, des de Demócrito, passant per Darwin, i arribant a neurobiòlegs actuals del món vegetal com Monica Gagliano o Stefano Mancuso, han expressat la seva convicció que les plantes estan dotades d'habilitats i sensibilitats molt més refinades de les que comunament s'observen.
El projecte parteix de la voluntat d'explorar les possibilitats narratives i poètiques quan imaginem l'existència des de percepcions diferents de la temporalitat i el desplaçament humà habitual. Comença observant la natura de Collserola per desembocar en dibuixos que expressen els patrons de creixement de plantes i insectes. Les línies que els conformen donen informació sobre el seu desenvolupament ordenat en el temps. Aquests patrons remeten a idees i símbols presents en el nostre subconscient i, per tant, en l'art i la literatura d'autors contemporanis i anteriors a nosaltres. Moltes peces experimenten també amb escenes narratives i associacions. Al llarg d'aquest recorregut, trobem una contemplació reiterada del desconegut mitjançant personatges que descobreixen diminuts mons de fantasia.
Aquestes escenes desprenen un lirisme nostàlgic de la infància com a època de descobriment i imaginació. A mesura que El Teatro de las plantas avança, sorgeixen idees relacionades amb els cicles lunars, que es reflecteixen en sincronies rítmiques i regulars en la vida dels ecosistemes, i també preguntes sobre el sol i els cicles estacionals. A poc a poc, el temps s'esvaeix i l'única mesura que en queda és el canvi. Un compàs complex i sord reprodueix l'esfera celeste en els moviments del bosc.
Aquest projecte va tenir la seva segona etapa el 2024, i va ser seleccionat per a la 'Convocatòria d'Exposicions 2024' del CC Pere Pruna.
La nova edició busca revelar els vincles invisibles entre allò que fuig de ser vist, i donar forma material a possibles imaginaris sorgits de les relacions no jeràrquiques i les celebracions humanes.
Les seves inspiracions són tan diverses com els gravats botànics, les novel·les de ciència-ficció, còmic, dibuixos animats, màgia, mitologia grega i folklore popular. El teatro de las plantas serveix de marc teòric per a la necessitat d'autoconeixement i reflexió sobre l'entorn que habitem.
se acabaron las bacanales
Aquest projecte enllaça les creacions que van tenir lloc entre l'agost i el setembre de 2020, de dues artistes que comparteixen estudi i entorn: les aquarel·les de mig format de Monica Kopatschek i els poemes d'Ana López.
Se acabaron las bacanales brolla d'una ferma voluntat de reivindicar les passades celebracions de la vida de les persones, les relacions entre elles, les reunions i, en definitiva, tot allò que van arrabassar les mesures contra la crisi mundial de 2020. El primer estiu en aquestes circumstàncies, en el que en la cultura mediterrània solia ser una època d'explosió d'alegria, sol i capvespres infinits, va néixer a mitges tintes i sota el control estricte de les mesures anticontacte. En aquesta exposició revisem com, durant aquell final d'estiu, vam contemplar també com havia estat el final de la vida en societat tal com l'havíem coneguda, i l'inici d'una tardor que començava amb noves mesures. Ràbia, decepció i profunda reflexió van empènyer aquelles creacions que avui reunim amb vista a un nou estiu després de la crisi. Les escenes de les aquarel·les se succeeixen en complexes composicions de gent que riu i es regodeja sobre l'herba sense voler despertar-se. Però ja és tard: s'han acabat les bacanals i tan sols ens queda la crítica nostàlgica plena de records de quan es vivia, es respirava i es ballava en llibertat.
Entre colors brillants diluïts en aiguades de mar i cel, personatges que dansen, animals parlants i lleons heràldics, els missatges apareixen una vegada i una altra: 'Remember your lungs but never forget your rights', diu un cavall les potes del qual es transformen en cigarrets gegants.
Una narració es desenvolupa paral·lelament en forma de versos. Els poemes d'Ana López transcriuen els instants i vivències que resultaven d'aquest marc temporal i espacial tan influent com els darrers i nostàlgics dies d'aquell daurat final d'estiu de 2020. Ambdues artistes mostren dues visions àmpliament relacionades en diversos sentits, des del seu procés de creació fins a l'intent de ficcionar i donar forma, a través d'escenes i històries, a la reivindicació de les expressions humanes conjuntes que tant necessita qualsevol societat.
Publicacions- Premsa
playing
Playing és un projecte d'obra gràfica que s'articula mitjançant tècniques d'aiguafort i aiguatinta, entenent la matriu com un espai d'incisió i acumulació. La superfície metàl·lica, treballada mitjançant mossegades successives, construeix camps de densitat variable on la imatge no es dibuixa únicament, sinó que s'inscriu i s'erosiona.
La combinació de línia i taca, característica d'aquestes tècniques, dóna lloc a composicions que oscil·len entre allò definit i allò difús. El traç de l'aiguafort delimita contorns inestables, mentre que l'aiguatinta introdueix zones d'ombra i atmosferes granulars que expandeixen la imatge cap a allò indeterminat. Les figures no es presenten com a formes tancades, sinó com a aparicions en trànsit, travessades per textures i gradacions que suggereixen estats de transformació constant. La repetició i variació pròpies del procés gràfic reforcen aquesta condició, generant imatges que mai no es fixen del tot.
El projecte se situa en un terreny on allò orgànic s'entrellaça amb allò tècnic, i on la imatge sorgeix del diàleg entre control i imprevisibilitat. En aquesta tensió, les formes biomòrfiques funcionen com a vehicles per pensar altres lògiques de corporalitat i creixement, allunyades d‟estructures estables o jeràrquiques. Més que representar organismes reconeixibles, la sèrie proposa un imaginari en què la vida es manifesta com a flux, com a proliferació de formes que desborden els seus propis límits i obren un espai per a allò incert i canviant.
y otros cuentos
La recerca en les profunditats del subconscient és un viatge opac i misteriós que treu a la llum històries recòndites. Y otros cuentos neix al marge de la realitat palpable. Creat a partir del mètode crític paranoic inventat per Salvador Dalí, basa tota la seva composició i aparença global en traços nascuts de l'automatisme inconscient.
Dibuixos que es poden llegir del dret i del revés, formes petites que esdevenen components de grans figures, personatges secundaris i símbols animals i humans es barregen en aquesta dinàmica successió d'esdeveniments fantàstics.
Al llarg de les vuit planxes de ferro, una infinitat de relats inundats de sàtirs, turons, illes flotants i núvols de tempesta formen els fonaments de tot un món interior que clama per sortir a la llum i donar una explicació emocional a les vicissituds de la vida diària.
El subconscient és un remolí fosc que engoleix i escup, i en el cas de Y otros cuentos brolla d'un abisme de records i anhels per esclatar en tota una mitologia personal que narra el passat i prediu el futur.
Les dones faune amb ulleres de sol es recreuen immunes a la llarga ombra dels xiprers davant d'una gegantina mà divina, que les perdona. Dimensions corbes se succeeixen en taulers d'escacs, de l'apocalipsi ens alliberem gràcies a una porta entre els núvols, i una ballarina a la cantonada superior d'un aiguafort és la nostra única esperança. Aquests contes, i molts més, conformen l'espiral narrativa transformada que, en sorgir de les profunditats, esdevé una manera increïble d'entendre altres històries viscudes.
diálogos viscerales
Diàlegs viscerals és una sèrie de dibuixos realitzats amb ploma i tinta xinesa que parteix de la trobada amb apunts d'àlgebra trobats, assumits com a objets trouvés, per activar un desplaçament del llenguatge matemàtic cap a un territori sensorial i orgànic. Les fórmules, originalment concebudes com a estructures abstractes i tancades, són recontextualitzades dins d'un sistema visual que les desborda, proposant una lectura on allò racional es veu travessat per allò corporal. L'ús de la ploma, amb la seva capacitat per modular la línia entre precisió i accident, articula un llenguatge gràfic que oscil·la entre el control del traç i la deriva.
Les expressions algebraiques conviuen amb formes toves, expansives i difícils de contenir: figures viscerals —plecs, membranes, masses en creixement— envolten, envaeixen i de vegades semblen devorar els signes matemàtics, generant una tensió constant entre ordre i descomposició. La tinta xinesa, amb els negres densos i variacions tonals, intensifica aquesta relació, convertint la superfície en un camp d'absorció i resistència. El projecte se situa en un punt d‟intersecció entre sistemes de coneixement aparentment oposats: la precisió del càlcul i la indeterminació del que és viu. En aquesta superposició, les imatges plantegen una inversió de rols on allò que havia d'estructurar el món és absorbit per dinàmiques que escapen al seu control, suggerint una forma de pensament que s'expandeix més enllà del que és lògic cap a allò visceral i allò intuïtiu.
el último amanecer
Speeches for the future és un projecte d'il·lustració i narrativa gràfica que parteix dels arxius familiars per reconstruir una genealogia afectiva. A través de retrats, objectes i espais domèstics, l'obra traça les línies invisibles que connecten generacions i revela els patrons que s'hereten sense nomenar.
El dibuix a tinta i aquarel·la es combina amb fragments de text autobiogràfic, creant un diàleg entre imatge i paraula on cap dels dos llenguatges completa l'altre. Les llacunes i els silencis formen part del relat tant com allò que es mostra.
El títol al·ludeix a la repetició de rols i destins dins d'una família, però també a la possibilitat d'interrompre aquesta cadena. L'obra se situa en aquest punt de tensió entre l'herència rebuda i la identitat que es tria construir.
por siglos en eros
Por Siglos en Eros es va presentar a l'Espai Jove Boca Nord el dia de Sant Jordi en el marc de la primera edició del Festival de Poesia Jove del Carmel. Aquesta performance presenta una història d'amor carregada d'emoció entre la deessa Atenea i una artista mortal que s'allarga per segles a causa d'una situació que inquieta quatre dels Perpetuos: Muerte, Eros, Porvenir i Locura (personificacions eternes de les passions humanes).
Buscant la manera de revertir els mites grecs que mostren déus de l'Olimpo perseguint nimfes i tramant plans inversemblants per seduir-les, Por Siglos en Eros reivindica l'amor entre dones. Un amor arriscat i incondicional que es materialitza a través d'un personatge al·legòric sense nom, l'artista; i inverteix el paper de la deessa Atenea com a heroïna tràgica.
Barrejant comèdia i lirisme, la història es serveix de l'art que desborda, presentant-se com a creador de sentit i metàfora d'un món possible modelat per les emocions.
Al novembre de 2021, l'Espai Jove Boca Nord, a partir de l'exposició d'aquarel·les i poesia de Monica Kopatschek i Ana López Serrano Se acabaron las bacanales, va oferir a les artistes l'oportunitat d'organitzar el Festival de Poesia Jove del Carmel. Així va néixer Estúpido Venus, que va donar forma al projecte reunint un equip d'actrius, artistes visuals, especialistes en teatre i performance que es van unir sense ànim de lucre i amb la voluntat de potenciar les seves creacions ajuntant-se amb altres artistes en un sol espectacle. Els participants van trobar en Por Siglos en Eros una oportunitat de col·laborar i créixer amb un projecte en comú.
L'equip va comptar amb la dramatúrgia lírica enterament escrita per A. López, amb M. Kopatschek com a directora d'art, J. Casanovas com a director escènic, M. Marin i I. Espinilla com a actrius (Institut del Teatre), A. Pino com a actor (Escola Massana, @elnoviodevenus) i videoart per M. Papadopoulos i S. Sborlino (Escola Grisart).
VIDEO RESUM Instagram Estupido Venus Video resum 1 Video resum 2 Video resum 3 Video resum 4